• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dijous, 23 de març

La Veu del País Valencià

Joan Guerola

publicitat

Dissabte, 21.2.2015 12h30

Diaris d'en Bosch 30 - Les creences 4 (pel fred i per Sant Antoni)


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant





Aclariment

Els textos de participació no passen per correcció



Les creences 4 (pel fred i per Sant Antoni)


Joan Guerola                                                                               

           

All characters appearing in this work are fictitious. Any resemblance to real people, living or dead, is purely coincidental


Quarta part

Prengueren un caminet fins a la portella del mas. Estava quasi coberta pel fenàs, mates de fenoll,  algun engarguller i algun esbarzer, però no hi havia gebrada.

—Tan poc que costa raure la travessa i quasi hom no hi pot creuar —va xiuxiuejar Encarna mentre camejaven.

—Això és que el nostre germà s’ha tornat més gos que un pont assolat; deu haver estat un roll de temps treballar —va apuntar Consol.

—Potser devia pensar que en tenia prou amb l’or i les ovelles  —va dir Ester.

Després de les creences en moviment, eixes llums espontànies en forma de pedres que rodaven, no hi havia cap més aparició esgarrifosa. Només el vent va moure la fullaraca i va fer bategar una fullola de finestra. La portella tancada. No van tocar la balda sinó que les tres juntes alhora la van empènyer fins obrir-la. Van passar de llarg per la planta baixa i es van encaminar al dormitori, van espitjar la porta i la van trobar gitada.

No es va sorprendre quan totes tres la van saludar.

—No has sentit les pedres de molí que queien en l'era? —li va preguntar Ester.

—No, no he sentit cap soroll.

—No! —van exclamar les tres.

—Estava gitada al llit i no ho he sentit res. Xe, que no sabeu que sóc dura d’orella.

—Ara sí que m’ha boixat vostè. Prou que coneguem que sent els quarts, i les hores no. Però si el soroll era fortíssim —va sentenciar Ester.

—Quina en porteu de cap. Ai, senyor, només feu que malifetes. La mala consciència us fa veure visions, crec jo

Les va bonegar la mare que semblava endevinar el que cada moment li anaven a dir quan l’Encarna li va amollar:

—Ja n’hi prou de comèdia. Vinga, anem al gra, prou que sap que volem la nostra part de la herència.

—Ep! No te’n puges a la figuera tan prompte. Jo no vaig fer la repartició de l'herència. Es va fer com es fa sempre —va confessar la mare, que parlava mastegant les paraules amb les genives sense dents; en acabant va afegir—. De les quatre parts, una sencera va ser per a Esteve i la resta es va repartir entre ell i vosaltres. I ara, jo malalta i sense ningú que en tinga cura de mi.

—Que cuide de vostè qui ho va heretar la major part —va assentar Consol.

—On deu ser Esteve, no en sabeu res?

—Vés a saber. No s’hi juga amb el Sastre de Vallada —van contestar les tres.

—Però si us quedeu amb mi, podreu disposar de la casa i dels meus estalvis.

—La bona qüestió és que millor se’ls guarda perquè altres tinguen cura de vostè.

—Tinc gana. Ens deixarà menjar una mica —va preguntar Encarna, que amb les tenalles en les mans atiava les brases de la llar.

Consol va cercar per dins la xemeneia un rastre de botifarres. Mentre les cercava, va quedar ennegrida però va trobar unes marmites que penjaven d’uns claus. Les hi va despenjar i les va deixar a terra.

Continuarà…



Lectures 334 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Altres articles