La Constitució que tenim, en el seu article 16, sentencia que: "els poders públics  tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola". En aplicació d’aquesta formulació i, considerant que la societat majoritàriament és catòlica, es van signar els acords amb la Santa Seu el 1979, els quals resten vigents de forma inamovible, sense adaptacions o reformes posteriors. Els acords afecten un conjunt de matèries, atorgant especials privilegis a totes les congregacions religioses de l’Església Catòlica, especialment de caràcter econòmic, fiscal,educatiu, cultural o altres àmbits públics.

Així doncs, el poder de l’ Església es veu reforçat per aquest tracte de privilegi. Aquesta situació, malgrat haver estat criticada des de la perspectiva dels experts en dret constitucional, no ha resultat qüestionada per cap dels successius governs; amb el temps, semblava com si es tractés d’un tema tancat, fins que no fa gaire Rubalcaba, ara ja en l’ oposició, va fer una al·lusió a la possibilitat de plantejar-lo .

Durant tots aquestos anys, la societat espanyola ha evolucionat en matèria de creences, més en la línea de la seua relativitat, cosa que es pot apreciar amb les dades de l'assistència a misses i actes estrictament religiosos. Tanmateix, altres religions o creences han aparegut i tenen presència social. Cal, per altra banda, constatar l'existència d'un conjunt de pràctiques o costums que vénen fent-se i que donen una imatge irreal de la 'nostra' religiositat, es tracta de les processons, comunions, o batejos, la qual cosa, al meu parer, ens hauria de fer pensar.

L’Església, precisament, se n'aprofita de totes aquestes manifestacions. Per això, mantenir costums o inèrcies perquè "sempre s’ha fet així", no fa més que entrebancar el progrés cap a un estat laic en el qual les coses queden clares, de forma que la gent amb creences religioses tinga els seus drets en un marc institucional de neutralitat. Tota desigualtat de tracte, com són els privilegis a favor de l'Església, implica un retall a la democràcia, com remarca Flores d’Arcais en un llibre que vos recomane: Democràcia. Per això, entre altres motius, considere que als nostres pobles i ciutats hem de dir "no" a costums que de fet no fan més que reforçar i justificar el paper del catolicisme.

Si molta, moltíssima gent no creient no hi participés per la simple força de l'hàbit, la rutina o la pressió de l’entorn, de moltes cerimònies, com aquelles que hem esmentat (o com en el cas de les escoles amb la religió com assignatura), no tinc dubte que eixa visió de la 'catòlica Espanya' cauria pel seu propi pes, i alguns canvis es farien més evidents i necessaris. Òbviament, aquesta consideració no exclou l'acció política, i s'ha de demanar als partits d'esquerra o progressistes que siguen coherents, no sols quan estan a l’oposició, sinó quan fan propostes de govern o tenen espais de poder al nivell que siga, del municipal a la resta.

Comentaris

---

Comenta